La gent que torna a casa

Al vespre, el metro pesa diferent.
Els cossos s’asseuen amb una rendició lenta, com si deixessin caure el dia sencer entre les cames.
Algú tanca els ulls i encara veu pantalles, veus, ordres.
Una dona abraça la bossa com si fos una cosa viva; un noi escolta música massa fort per no pensar.
Tornar a casa no sempre és arribar: de vegades és només desplaçar el cansament a un altre lloc.